Amb la convocatòria de les pròximes eleccions de Catalunya es tanca una legislatura que ha coincidit amb uns anys força negatius per a Catalunya i per a la gran majoria dels catalans, però s’obre una etapa de canvi, d’il·lusió i de millors perspectives. Els últims anys han estat i són de crisi econòmica i de crisi institucional. Són els anys d’una sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut que tanca les portes a la construcció d’un Estat plurinacional i són també els anys d’un fort increment de l’atur i del tancament de moltes empreses. Són els anys d’un distanciament emocional sense precedents entre Catalunya i Espanya i són també els anys d’una desafecció de la majoria dels catalans davant de les pròpies institucions. Són els anys en els quals molts catalans han vist amenaçades i, fins i tot disminuïdes, les seves expectatives de benestar per al present i per al futur i els anys d’un cert desànim col·lectiu sobre les pròpies possibilitats. Segur que en aquests anys hi ha hagut i, hi ha també, aspectes positius. Però malauradament el balanç general no n’és, de positiu.
Seria absurd responsabilitzar exclusivament el govern tripartit de tot això. Però seria també absurd deslliurar-lo de tota responsabilitat. El govern tripartit no ha estat l’única causa dels problemes, però ha esdevingut un greu problema afegit. Les mancances flagrants del govern tripartit han empitjorat els problemes de fons. Per això el balanç d’aquesta legislatura no pot ser de cap manera positiu.
Nosaltres no hem optat mai per la desqualificació gratuïta i agra i no hem injectat en cap cas crispació i males maneres al debat polític català. Al contrari, més aviat tot això ho hem patit. Estem disposats a reconèixer allò que s’hagi fet bé, sigui qui sigui qui ho hagi fet. Però la fórmula del govern tripartit s’ha demostrat negativa. N’és la prova que a hores d’ara totes les forces polítiques que el composen reneguen d’una manera o una altra de la fórmula, tot i que cap d’elles descarta clarament la seva repetició.
La nova etapa, la nova legislatura, és la de la redefinició d’aspectes centrals en la relació entre Catalunya i Espanya, és la de l’increment de l’autogovern i la reafirmació del dret a decidir dels catalans i és, també, la del canvi en les maneres i les fórmules de governar Catalunya, de les polítiques per aixecar econòmicament el país i per reforçar el teixit productiu i combatre l’atur. Tot a la vegada. El canvi és això. En aquestes eleccions no decidim entre dretes i esquerres, entre independentistes i no independentistes, entre rics i pobres. Aquestes són les eleccions per decidir entre fórmules que no han funcionat i fórmules noves que serveixin per avançar, entre el passat i el futur. Són les eleccions per passar pàgina i per guanyar horitzó, per optar per una Catalunya forta i unida, capaç de superar les crisis econòmiques i institucionals, la sensació de decadència i de retrocés. Aquest és el canvi que proposem.
Creiem que cal un canvi. Ens hem preparat a fons pel canvi. Ens oferim per liderar el canvi. Si obtenim la confiança majoritària dels ciutadans, ens hi posarem al davant i convidarem a tothom que hi cregui a afegir-s’hi. La gent que ens ha donat de sempre la seva confiança. La gent que ens la va donar i en algun moment ens la va retirar. La gent que havent votat altres formacions polítiques, ara creu que donant suport a CiU ajudaran a fer una Catalunya millor.
Un canvi no és principalment un retorn. Convergència i Unió té experiència de govern a Catalunya i la valorem com un molt bon actiu. Però les circumstàncies han canviat i han de canviar també les actituds i les fórmules. Entrem en un període nou i decisiu de la història de Catalunya. Ho hem de fer canviant aspectes essencials del que ha estat el passat. El context de crisi, de dificultats socials de tota mena, la sentència del Constitucional que tanca portes i n’obliga a buscar de noves, fan que la legislatura que començarà hagi de ser l’inici d’un període diferent, amb solucions i plantejaments diferents.
La legislatura que comença és la de la reafirmació del dret a decidir dels catalans, a través de majories àmplies que generin un consens suficient de la societat, com ho pot ser un nou pacte fiscal amb l’Estat que redueixi molt significativament el dèficit fiscal que perjudica el progrés de Catalunya, i el futur dels catalans.
També, i molt principalment, és la legislatura del combat contra la crisi econòmica i de la reactivació del nostre teixit productiu, generant feina i prosperitat. S’han de posar els fonaments d’unes noves vies per a Catalunya, sense límits en els objectius, acuradament democràtiques en les formes i preservant la cohesió social del país. S’ha de sortir de la crisi amb un lideratge fort i unes polítiques clares i valentes. S’ha de governar el país amb austeritat i amb eficiència. S’ha de preservar la identitat, projectar-la a l’exterior i convertir-la en l’espai d’acollida i de cohesió social també per als qui vénen de fora. I no es que tot això es pugui fer a la vegada, és que s’ha de fer a la vegada.
En aquestes eleccions Catalunya s’hi juga molt. Per això no tindria sentit que el centre d’aquesta campanya electoral fos una simple subhasta de promeses. No ens hi juguem uns quants quilòmetres de carreteres, per entendre’ns. Ens hi juguem molt més. Nosaltres hi anem amb uns compromisos programàtics on aportem les nostres solucions als problemes concrets de cada dia. Però no és només això: el que ens estem jugant en el fons és com afronta Catalunya el seu futur. Venim d’un període de decepció, on el país ha perdut autoestima de cara endins i prestigi –i per tant, també respecte- de cara enfora. Això ho hem de recuperar. Cal que governi el país algú que hi cregui i que s’hi comprometi. I que ho pugui fer amb la màxima força i unitat, amb la màxima ambició i amb el màxim rigor. Ha arribat el moment del canvi. No és només un eslògan de campanya electoral. De fet, el que menys és, és un eslògan de campanya electoral. És una convicció; és un objectiu; és un compromís. I, per damunt de tot, una necessitat.
